quarta-feira, dezembro 26, 2007
L’amor en els temps de còlera
Potser no sé res sobre la poesia mateixa,Però et fas un poema viu en el meu cor,
Intento descriure la brillantor dels teus ulls,
El teu perfil caut d’ombres,
Les teves mans que acaricien el meu temps,
Els teus passos que reboten en la meva ment,
Sols ets poesia.
Tampoc sé de pintura,
Però ets el meu quadre perfecte;
T’observo amb deteniment i no puc esquivar
[la meva mirada del teu rostre,
Veig cada sensació, cada sentiment en tu,
Cada vegada atent al que facis o no.
De música res en sabia,
Fins que varen arribar als meus oïdes
[les notes més boniques que mai hagi escoltat:
el teu nom i la teva veu.
Ets tota la música que necessito cada matí,
Cantant el teu nom en la meva solitud.
No sé res de res,
Només que ets la meva poesia, la meva pintura,
[la meva música, la meva pel·lícula preferida...
Ets el meu art, ets la meva vida.
T’estimo.
Alonso López Miranda